Espais pels treballadors

El dispensari
En els primers temps, les colònies van adoptar formes d’ajuda mútua i solidaritat, com eren les germandats o societats de socors, que a canvi d’una quota garantien assistència mèdica i subsidis per malaltia, invalidesa i mort. A primers de segle XX, el desenvolupament de la legislació laboral i social va fer que les colònies progressivament oferissin dispensari i assistència mèdica regular. Les grans colònies van contractar metges residents, mentre que a les més petites un metge de la rodalia passava consulta un o dos dies a la setmana.

El carrer
La colònia constituïa un autèntic món social més o menys tancat en si mateix. El control del fabricant, ajudat pel capellà, el mestre d’escola i el director de la fàbrica, abraçava tots els àmbits de la persona: educació, feina, oci, religiositat i família. L’amo contractava famílies senceres, a les quals oferia un habitatge que podia variar segons l’ofici del cap de família. Els habitatges podien ser pisos, que sovint superaven en superfície els estàndards dels pobles i ciutats, o cases, majorment reservades per als encarregats. Els llargs blocs de pisos configuraven un dels principals espais públics de la colònia: el carrer dels pisos, on s’acostumaven a situar els diferents serveis –forn de pa i botiga, el cafè, l’escola, la barberia, etc.–, que generalment comunicava amb la fàbrica. Només les colònies més grans disposaven de plaça.

La botiga (què menjava la gent de la colònia)
El forn de pa va ser la primera botiga de les colònies, ja que proporcionava l’aliment bàsic però també una bona colla de productes de primera necessitat, com la sèmola i la pasta. De mica en mica es van omplir d’altres productes bàsics: oli, bacallà, vi, gra per coure i gra cuit, cansalada... i es van convertir en botiga de queviures, on ja s’hi podia trobar carn de porc, i pollastre els dissabtes. Amb el temps es van omplir d’altres productes, espardenyes, roba, galetes, xocolata, i fins i tot joguines. Els habitants de la colònia completaven la seva dieta amb els productes procedents dels horts de la colònia –verdures, hortalisses i patates–, la pesca al riu i carn de caça. En algunes colònies, la botiga era propietat de l’empresa i en la majoria de particulars que s’hi instal•laven protegits per l’amo que no els feia pagar lloguer pel local que ocupaven i pel servei que donaven. Durant els anys del franquisme es van crear els economats d’empresa, que van tenir una vida curta.

Els habitatges obrers
Tot i que la tipologia arquitectònica més comuna dels habitatges de les colònies és el bloc de pisos de dos o tres plantes, amb galeries exteriors on s’instal•lava el vàter i el safareig, també hi ha exemples de colònies amb habitatges unifamiliars adossats i un petit jardí o hort exterior. Tots tenien un lloguer baix i disposaven de cuina, menjador i dues o tres habitacions, una sempre interior, distribuïdes entre 50 i 80 m2. Els encarregats, majordoms i personal de rang superior vivien en habitatges més grans i de vegades concentrats en un carrer específic i més assolellat.

L’escola i la guarderia
L’escola, juntament amb l’habitatge i la botiga, era el servei més valorat de les colònies, tant per als treballadors que veien una oportunitat per als seus fills i filles com per als industrials que encarregaven als mestres l’educació dels seus futurs treballadors. Les escoles de les colònies, com les dels pobles i ciutats, separaven en aules diferents els nens i les nenes que aprenien matèries comunes però també específiques: els nens més matemàtiques, i les nenes labors i religió. A les colònies més grans es van crear les escoles i residències per a noies treballadores, on es formaven per ser bones esposes i mares, excel•lents treballadores a la fàbrica i a casa. Quan es convertien en mares podien gaudir d’un servei molt important, el de la guarderia, que els permetia continuar treballant a la fàbrica.

Gent de tot arreu
En els primers temps, els habitants de les colònies provenien de la ruralia propera, però també de comarques agrícoles en crisi del camp de Tarragona, del camp lleidatà, de la franja de Ponent, i fins i tot de la zona fronterera d’Aragó i València, als quals s’hi van afegir els de Múrcia i Almeria a les dècades de 1950 i 1960. Cada colònia va crear la seva xarxa de reclutament que va donar feina a parents, veïns, amics d’indrets concrets de la geografia espanyola, en especial del sud d’Espanya, però també de Lleó i Galícia, que no s’aturà fins a l’arribada de la crisi de l’any 1973.

La plaça
El desenvolupament d’un conjunt de serveis per als habitants de la colònia era tant una necessitat com una forma de patronatge empresarial, que volia mantenir l’harmonia a la colònia amb diferents institucions, com cooperatives, germandats, mútues, escoles, residència per noies, ateneus, corals, colles sardanistes, equips de diversos esports, grups teatrals i activitats pastorals. Els espais de lleure, com el casino o l’ateneu, amb cafè i sala per fer teatre o cinema, es localitzaven al bell mig de places públiques, jardins i passeigs arbrats, que generalment es trobaven presidits pels dos edificis emblemàtics de la colònia, la torre de l’amo i l’església. Altres escenaris del lleure a la colònia eren el camp d’esports, la font, la ribera del riu, els horts i els galliners.

Esglésies com a catedrals
L’església s’acostumava a aixecar en un punt ben visible del recinte ja que constituïa un dels espais centrals de la vida quotidiana. El diumenge era obligada l’assistència a la missa del matí per ser ben vist socialment, abans de ballar sardanes o fer el vermut.



Ramon Quart 

Comentaris