La vida dels treballadors

Les persones que en aquell temps treballaven a la fàbrica, ho feien en unes condicions molt dures. Treballaven durant 12 hores cada dia, inclòs el dissabte.

Tenien uns sous molt petits, cobraven entre 10 i 15 pessetes cada setmana, els que feien d'encarregats podien arribar a cobrar una mica més. Aquestes quantitats són pròpies de l'any 1900, per tant, pot ser que abans encara cobressin menys. Com que el sou que portava el pare a casa era molt petit, també havien de treballar la mare i els fills, que en lloc d'anar a l'escola, també anaven a la fàbrica. Amb el temps van anar canviant una mica aquests aspectes. A Espanya, la llei del 1900, regulava el treball de les dones i els nens. Aquesta llei determinava que el treball de les dones no podia excedir de les 11 hores diàries (66 h/setmana) i als nens un treball màxim de 6 hores diàries). Els homes solien realitzar les tasques més tècniques i les que requerien un major esforç físic. El seu sou solia ser fix (sempre cobraven el mateix). Les dones les feines que precisaven una major habilitat manual. El seu sou podia ser fix o a preu fet. Cal dir, a més, que les dones, sovint majoria, cobraven menys que els homes per la mateixa feina, ja que la ideologia patriarcal considerava el seu salari complementari del de l’home de la família i per aquest mateix motiu en èpoques de crisi eren les primeres en perdre la feina. A més amb el canvi de segle els treballadors van patir l’atur, conseqüència de la manca d’inversió de beneficis de les empreses tèxtils i per tant de la pèrdua de competitivitat d’aquestes empreses.

La vida dels treballadors de començaments del segle XX, que es nodria de moltes dones i també nens i nenes al sector tèxtil, no era fàcil ja que a més de treballar llargues jornades d’onze hores diàries i els dissabtes deu, les condicions en que ho feien eren molt dures: molt soroll, humitat, volves de fibra, i els accidents eren freqüents.

La vida a la colònia estava condicionada pel treball a la fàbrica i estava dominada per unes relacions gairebé paternals entre el propietari i els treballadors. Hi havia empresaris que donaven moltes facilitats i comoditats als seus treballadors per tal d'obtenir d'ells un comportament fidel.

Els treballadors de la colònia disposaven d'habitatge i d'una sèrie d'equipaments i de serveis que anaven a càrrec del propietari. Els principals serveis que disposava la colònia eren, a banda d'un habitatge individual, el sanitària (metge i farmàcia), l'ensenyament (una escola per nens i una altra per nenes), la cooperativa de consum, una mútua de socors, una caixa d'estalvis, una fonda i el servei religiós.

A principis del segle XX encara hi havia malalties greus (verola, xarampió, tifus) que es contagiaven i provocaven gran nombre de morts degut a la manca de clavegueres, de les pèssimes condicions dels habitatges i també per una alimentació deficitària i manca d’assistència.

Pel que fa a l’educació, amb la Ley de Instrucción Pública els nens i nenes havien d’anar a escola, però la realitat fou que durant molts anys no es va complir perquè als industrials els hi anava bé la mà d’obra barata infantil i perquè les famílies necessitaven de la seva aportació a l’economia familiar. Les noies obreres solien anar a l’escola per aprendre les tasques domèstiques com a futures esposes i mares de família.


Cal dir però que les dones no participaven dels esdeveniments culturals, ni assistien al teatre, o al cafè si no era acompanyades d’un home, tampoc no anaven soles pel carrer.


Ramon Quart



ramon

Comentaris